Velocitatàritme+ grafia+ entonació
El moviment ajuda a la memorització
Velocitat- ritme(pautat) – temps (s. puntuació)
v
Entonacióàmarcar el to amb les paraules
El to
La potencia
La vocalitzacióàmoviment dels llavis i de la boca
Enfocar la veu
Entendre la lectura
Ex. KRKàen la vostre veu es llegeix com “CARC”
És important que quan s’està produint una lectura/explicació en veu alta no hi hagi soroll*, perquè sinó es perd completament l’interés cap el que diu.
Soroll*àquan molta gent diu sense dir res ( ex. Tertúlies a la radio o de la TV)
Formes de comunicació molt immediates i noves. Tenim la necessitat de comunicar-nos i això genera actituds que afecten col·lectivament o individualment.
La parla ( paraula) és l’element essencial de la comunicació,l’home és l’únic ésser que utilitza la paraula. A partir d’una escola o universitat es crea pensament.
“el futur construeix el passat”à el passat d’una persona és la seva pròpia identitat i aquest es crea mitjançant les nostres accions.
La transmissió de coneixements ha estat oral des de els seus inicis, només ha sigut escrita en aquest últim període, quan per necessitat va apareixer l’escriptura.
Ex. línea temporal de l’historia
L’oralitat funciona a través de la tradició
SòcratesàDialèctica(oralitat que permet anotar,reflexionar... utilitza l’escriptura que transmet el coneixement).
Platóàdubtava de l’escriptura,l’entenia com un perill de la democràcia(com a llibertat) ja que d’un text se’n poden interpretar diferents coses i comportar a la confusió. La paraula pot curar si és entesa,però també pot emmalaltir si és malentesa(farmàcia de plató).
Llegir és un acte d’interpretació i l’escriptura, l’entenia com un perill de la democràcia(entesa com a llibertat) ja que d’un text se’n poden interpretar diferents coses i pot comportar confusions. La paraula pot curar si es entesa,però també pot emmalaltir si és mal interpretada. (farmàcia de plató)
Llegir és un acte d’interpretació i l’escriptura està per a ser llegida i aquest és el perill de l’escriptura. La paraula és un element que no solament serveix per definir coses, sinó al contrari, el món existeix a partir de mots.
“El món és construït a partir de dir-lo, és a dir de paraules. El teu món serà tan ampli com riquesa lingüística tinguis.”
Oral(ex mitologia grega)
La tradició
Escrita(ex la bíblia,religió jueva)
MITE: narració d’una creença amb valor col·lectiu. Cal que un poble cregui en una creença de forma col·lectiva i narrar-la,sinó no hi ha mite.
La narració és un element transmissor. Cada cultura té els seus propis mites , i tota cultura té un mite generacional( és el que promou la cultura).
GRANS RELATS: narracions que pesen molt i són relats capaços d’impulsar l’historia, expliquem com la col·lectivitat entera el món.
L’actualitat no segueix un gran relat, sinó milers, ja que no sabem com és la veritat, semblen un “mirall trencat”. Avui en dia tenim molts relats dels quals tots s’han de tenir en compte per explicar el món que ens envolta.
“el fet comunicatiu humà és la paraula”
L’home és l’únic ésser que utilitza la paraula com a mitjà de comunicació i això fa que sigui un fet important i quotidià.
Llibertat de parla, ja que no tenim un nombre limitat de paraules, tot i que sovint se’n fa un mal ús, un exemple és quan un/a pare/mare no para de dir-li al seu fill:- no toquis, no pugis, no cridis...- llavors el nen (que troba normal i quotidià el que diuen els seus pares) fa el que diuen que no faci perquè per el nen aquestes paraules no tenen valor, passa el mateix en les tertúlies, ja que no te raó qui més crida ni qui més parla. És millor parlar poc i dir coses amb valor que no parlar tota l’estona i repetint el mateix.
Tota la filosofia moderna és basada en qüestions de llengua, diu que sense la paraula no existeix res.
Aristòtil “l’ésser/ànima només existeix a partir de la paraula”
Cadascú es construeix a partir de les paraules que utilitza, cadascú és i serà sempre i quan utilitzi la paraula.
L’amplitud del món dependrà de la quantitat de paraules que coneguis/utilitzis, ja que la seva combinació crea tot el que ens envolta.
Infànciaàvol dir sense paraules, nosaltres els professors som els mediadors dels infants i el món que els envolta i la nostre eina és la paraula, amb la qual els nens hauran de crear la seva identitat.
Les paraules de cop han perdut sentit, l’esperit se’m han podrit a la boca, pèrdua del sentit del llenguatge.
Narran ens narrem, no necessariament per presentar-nos hem de parlar a nosaltres mateixos, si jo descric el món, només estas descrivint una percepció aïllada.
La paraula sense significació és aliena, per això en els nens, perquè ho entenguin, se’ls hi ha de contextualitzar. Només s’imagina allò que no es veu, la paraula serveix per imaginar i s’aprèn a partir de sentir, no d’entendre, per tant la paraula no busca la veritat.
Donar paraules comporta la primera base identativa “qui sóc jo?”
Per a ser un bon educador requereix tenir una riquesa lingüística per tal de poder aportar riquesa lingüística als altres, una bona forma de millorar-ne és escoltant els altre i fixar-se com ho fan.
LECTURA
Els mestres són responsables d’establir una relació entre el nen i la lectura. La lectura s’ha de treballar igual que qualsevol altre ofici, ja que no és cap plaer, sinó una feina.
És la pròpia escola la que esta fent caure la lectura en els estudiants a base d’avorrir-los, però si tu disfrutes la lectura, aquest sentiment el transmets als altres.
Per a començar a llegir es requereix l’ensenyament d’uns valors:
- Lentitud, profunditat hi ha poc a poc (contrarietat del que esta acostumada la societat, que ho vol tot ràpid, superficial...)
- Individual (contraria al terme societat espectacle: col·lectivitat,espectador i actors.)
- Acte creatiu (el que llegeix ha de ser igual de creatiu que el propi escriptor, ja que ha de ser capaç d’interpretar i imaginar el que l’escriptor transmet, per això mai es pot comparar una pel·lícula i un llibre, ja que la pel·lícula sempre és un acte creatiu diferent el teu.)
Vladimir Novocof: “intel·ligència, sensibilitat i diccionari”
- Intel·ligència: llegir entre línees (saber llegir), acte d’interpretació, els silencis també parlen.
- Sensibilitat: cada persona és una massa experiencial, i això fa que cadascú interpreti , imagini coses diferents d’una mateixa paraula. Filtrar el text per tot el que soc jo, per això tot el que sortirà serà diferent per a tothom.
- Diccionari: ja que la llengua (combinació de les paraules) és la que fa transmetre o no, convèncer o no...
Per això la finalitat d’un escriptor és fer-te creure’t l’historia que explica. Versemblançaà que sembli veritat, la literatura, els llibres, les pel·lícules... serveixen per entendre la realitat a partir d’una altra irreal.
Lectura com a treball (aprofundir, interpretar, visualitzar...) i també com a valor creatiu.
Literatura infantilà concepte nou del S. XX, abans no existia ja que la literatura no estava enfocada en ningun sector. En canvi actualment és la més produïda, ja que es creu que es la més fàcil i senzilla de fer i també la que té més demanda, i això actualment és un problema, ja que se’n produeixen molts però sense fixar-se en la qualitat.
La majoria de la literatura infantil ha sigut transmesa oralment, per això de cada conte/historia hi a diverses versions, amb petits canvis (ex. un nom, algun personatge de més o de menys...) tota literatura popular és la del poble, però cada conte té un autor. El temps ha fet que els suports, en que antigament estaven utilitzats,desapareguin. Però es pot trobar una historia coneguda col·lectivament, pot arribar a perdre el seu suport, però al estar utilitzada per la memòria col·lectiva, aquesta historia sobreviurà, tot i que la memòria te falles.
Hi ha textos orals que no han estat escrits per un autor, sinó que han estat seguits per una col·lectivitat ( un exemple el mite).
TRAICIÓàTRASPAS
CONCERVADORàCONSERVAR per por de que mori, però això sovint es perd i això causa que s’hagi de traspassar per tel de que sobrevisqui.
Tot el poble creu en una cosa, i aquesta es va passant de generació en generació i això crearà el mite, la base d’una religió.
Com a educadors “li narrem i li cantem en els nens perquè després ells puguin narrar i cantar per poder crear la seva identitat”.
El conteà per a que serveix? Com ha estat fet?... tot mite ha generat una historia, en alguns es nota la procedència, en canvi hi ha d’altres que n’han quedat ben opacats, fins i tot hi ha que són una mescla de diferents mites. Característiques de la literatura escrita:
- Fixació:quan han estat escrits, fixats i publicats i ara només cal entendre els textos.
- Autoria:dir qui n’és l’autor de la obra.
- Datació:poder posar data de quan han estat escritsi quan han estat editats.
(la literatura oral també ho té, però no es coneix)
A partir de les cançons/contes els nens treballen l’adquisició de vocabulari, treball memorístic i el treball imaginatiu.
El conte té una profunditat educativa, i no només és la seva conclusió moral, ha de aportar un aprenentatge a llarg termini, per això primer s’ha de rebre un conte i després interioritzar-lo.
Observarem el conte desde 4 punts de vista diferents, són 4 aspectes que cal tenir en comte per entendre com funciona el conte.
- ESTRUCTURA LITERARIA
- ESTRUCTURA FORMAL
- ESTRUCTURA SIGNIFICATIVA
- ESTRUCTURA LINGÜÍSTICA
ESTRUCTURA LITERARIA
Tot fet narratiu està estructurat, però aquesta pot variar. Inclou l’estructura cònica (plantejament, nus i desenllaç) i al mateix temps conté una forma novel·lística (historia desenvolupada per els personatges).
Llegendesàuna narració oral/escrita d’aparença més o menys històrica, però en realitat amb una major/menors proporció d’elements imaginatius.
En principi es un gènere de la literatura oral, però com que algú les ha escrit, ara també formen part de la literatura escrita. Perquè es pugui originar una llegenda cal una distància històrica, també s’origina quan hi ha dubtes en relació fenòmens... però aquests no tenen resposta científica, per tan la resposta que es dona obra pas a una narració, la llegenda, ja que l’ésser humà necessita respostes, per molt que sàpiga que no tot pot ser el que s’explica. Per poder sorgir una llegenda, primer s’ha de produir un fet històric, que succeeixi algun esdeveniment transcendent, això que succeeixi ha d’haver afectat a una col·lectivitat i per últim aquest ha de ser recordat per aquesta(memòria col·lectiva).
El fet narratiu va relacionat amb el temps, això produeix petits canvis a la narració, a causa de la voluntat d’intensificar el que s’explica, no per a mentir. La historia és l’originadora de la llegenda, però el fet narratiu és el que va afegint els elements imaginatius per tal d’intensificar, potenciar el que s’explica. La llegenda narra el com ho vol veure la col·lectivitat, ja que no pretén explicar l’historia, ni explicar la ficció, sinó explicar el que vol veure la gent.
Lligam entre llegendes i territori:
Tota cultura té les seves pròpies llegendes, aquesta cultura es manifesta en un entorn/territori/zona, i les seves llegendes també estan relacionades amb aquesta zona. Classificació( per Joan Amades):
- Llegendes del a terraàque fan referència a muntanyes, cims, alçades... el Pedraforca i el Canigó en són uns exemples repletes de llegendes a Catalunya, un exemple de llegenda seria EL TIMBALER DEL BRUC(muntanya de Montserrat)
- Llegendes de les roquesàfan referència a la forma de la roca, penya-segats, petjades, pous, avencs... un exemple seria EL SALT DE LA REINA MORA(Tarragona).
- Llegendes de les covesàamagatalls de gent que fugia de la llei.
- Llegendes de fonts i estanysàfa referència a llocs d’aigua dolça fonts, deus, cascades, estanys...un exemple seria EL MONSTRE DE BANYOLES
- Llegendes megalítiquesàfa referència a runes, dolmens, castells, muralles... un exemple seria la llegenda DEL PONT DEL DIABLE(Martorell)
- Llegendes marineres àrelacionades amb el mar, personatges marins, naufràgis...
ESTRUCTURA FORMAL
els rols:
- Heroiàés el personatge principal,el que desenvolupa l’acció, en els contes normalment el herois són distorsionats per la hipèrbole.
- Personatges secundarisàtenen papers passius.
- Conflicteàés el que genera l’historia, sense ell no hi ha interès, empeny a l’heroi a desplaçar-se.
- Objectiuàés el que ha d’arribar assolir l’heroi per solucionar el conflicte.
- Accióàés el moviment que es realitza per arribar assolir l’objectiu, l’acció ha de sortir, to i que de vegades no se sap cap a on es va.
- Personatge orientador i col·laboratiuàés el que ajuda i orienta a l’heroi, aquest a vegades pot ser un element màgic.
- Element màgic o fantàsticàpretén distorsionar l’historia a traves d’un miracle, en el moment d’actuar és fantàstic. (ex. llop que parla)
- Obstaclesàpot haver-hi un o més d’un a l’historia, però aquests sempre són superats, generalment, per l’enginy, però hi ha un tipus d’obstacle anomenat BAIXADES A L’ INFERN, aquests requereixen una habilitat sobrehumana per a ser superades i aquest acostuma a aparèixer quan casi s’ha aconseguit l’objectiu.
- Antiheroiàés aquell que vol ocupar el lloc de l’heroi sense que li correspongui, aquest personatge també pot tenir elements col·laboratius.
- Viatgeàl’heroi l’ha realitzat al llarg de l’historia, és el recorregut realitzat fins arribar a l’objectiu, i el recorregut que ha realitzat per tornar, ja que aquest acte requereix un retorn físic.
- Minvar: disminuir el personatge(patufet...) es distorsiona, això passa perquè l’heroi no esta fet, sinó que es va construint a mida que transcorre l’historia. El nen sempre s’identifica amb l’heroi, no fa falta que ningú li digui, per tan si diem que l’heroi es construeix, el nen també ho fa.
- Noms:acostumen a ser noms comuns a la cultura(Snt Jordi, Hansel i Gretel...) tot significa,des de un nom, un vestit, unes sabates... Moltes vegades el nom de l’heroi no es un nom propi, sinó que s’utilitza també el nom de l’ofici, ja que aquest té una arrossega un valor històric de l’època.
Aquest pot anar acompanyat d’un element emissor, que és el que empenya l’emissor a moure’s. Moltes vegades el conflicte és el mateix que l’element emissor.
Pot aparèixer de forma activa i té els coneixements adquirits o de forma passiva.
Aquell que vol col·locar-se en el lloc de l’heroi sense que li correspongui.
ESTRUCTURA SIGNIFICÀTIVA
L’ús que fem dels contes és la funció significativa.
El viatge com la vida i la mort, com a alfa i omega, i en aquest s’han produït canvis a la persona, ja que cada viatge se’n aprèn alguna cosa, però referint-nos a la vida, a l’inici quan neixes ets diferent de quan morts, ja que s’han produït canvis.
Quan el viatge
Anècdotaàés equivalent a historia i varia a cada conte.
Categoriaàsempre és la mateixa, ja que és “l’esquelet del conte”, l’estructura del conte, i aquesta sosté qualsevol anècdota.
La carrega positiva està en la categoria, tot i que sovint se’n fa un mal ús, ja que a vegades només es ven l’anècdota i no es té en comte la categoria, això per els adults, els nens sempre es queden amb l’anècdota, però això comporta aprendre la categoria de manera inconscient. Aquesta és la funció educativa d’un conte. Explicant un conte donem un aprenentatge a llarg termini, i també una multiplicitat d’aprenentatge.
ESTRUCTURA LINGÜÍSTICA
La paraula construeix la imaginació, però la clau de la imaginació és la llibertat imaginativa, no la veritat.
Donem la paraula per a que imaginin, ja que el primer aprenentatge bàsic és l’ imaginació, i aquesta ajuda a superar obstacles.
“imaginar vol dir rebre un so i traduir-lo en imatge”
Cadascú fa un acte interpretatiu diferent a base d’imaginar a partir de l’experiència.
El conte tradicional no deixa de ser una cosa escrita que algú ha dit, per tan utilitzem formes pròpies de la comunicació oral. Aquest té la finalitat de fer-te creure’t la historia, de convenciment i seducció.
Com que el conte és molt lineal és fàcil de memoritzar, ja que es molt directe i no es deixa res. El problema es quan aquest text no es mediat correctament pel lector.
El primer que hem d’observar del conte és el lèxic, la riquesa que conte lèxicament parlant. “riquesa:cada concepte és una paraula, no es recarregat,dona un nom per a cada objecte, i cada objecte té el seu nom.”
Tècniques/recursos que utilitzen els contes:
- Onomatopeia. És un acte de repetició, redundància, però aquest permet ajudar a l’hora d’imaginar i a donar imatge al concepte. (ex. corre, que correràs)
-Allargar paraules(per les vocals). Per intensificar.
-Enumeració. Per tal de mostrar més riquesa i que existeix més d’una paraula per a cada concepte.
-Llenguatge poètic. Depèn de com es descrigui una cosa,aquesta pot ser poètica o no, per tan tot pot ser-ho, però res ho és en si mateixes.
Els nens són els que tenen més creativitat poètica i els propis poetes els envegen, l’ús de totes les tècniques que el llenguatge utilitza per expressar una mirada,un sentiment...
-Parèmia. Nom propi que se li atribueix a les frases que ja tenen sentit propi, aquestes es troben sovint en els contes.
-Rimes. Sovint aquestes rimes o cançons són utilitzades com a element màgic del conte.
-Formules inicials i finals. Aquestes les poden utilitzar en funció dels interessos, però no són gratuïtes, ja que totes tenen una funció, ja sigui la de introduir el conte o acabar-lo. El llenguatge combina les contraccions(llenguatge ambigu) gracies a les formules externes i això permet que el nen reflexioni i n’extregui les seves pròpies conclusions.
*arqueòsiaàtendència a construir una etapa anterior en que tot succeïa al invers.
